Registrar-se
Recorda contrasenya

fòrums -> Llengua, literatura i història

Alerta! Aquest fil té més d'un any d'antiguitat, i els seus continguts podrien haver quedar obsolets.

Com tornarà València a parlar valencià?

332 lectures   93 respostes

Com ho farieu per a que el valencià torni a ser la llengua normal de la capital del PV?
 
A la ciutat de València el català hi té una presència mínima des de fa temps. I per si fos poc, els sentiment imperant és d'espanyolitat. Per tant,  per tornar la llengua al lloc que li pertoca en aquella ciutat, majoritàriament no és pot comptar ni amb el sentiment de la cosa pròpia ni amb els sentiment de pertinença nacional.
 
 
 
Com ho farieu, doncs? En què us basarieu?
 
Sigueu concrets, si pot ser. Respostes com ara "continuant la lluita", "amb unitat", "estimant la llengua", "amb educació"i altres abstraccions per l'estil només serveixen per donar gust a qui les diu.
 
 
-Com aconseguirieu que la majoria dels catalanoparlants que hi queden facin servir la llengua amb tothom i en totes les situacions?
-Com aconseguirieu que la majoria dels castellanoparlants l'aprenguin?
-Com farieu que la majoria dels castellanoparlants la facin servir, almenys quan trobin catalanoparlants?
-Com farieu que l'ajuntament de València faci servir exclussivament el valencià en les seves comunicacions i en l'àmbit intern?
-Com farieu que en la majoria de les famílies es parli en valencià als fills, independentment de quina sigui la llengua materna dels pares?
-Com ho farieu per què el català sigui la llengua habitual a la feina, independentment de la llengua materna dels qui hi treballen?
-Com ho farieu per què la majori de les famílies demanin línies en valencià per als seus fill?
-...
 
 
 
Algú s'hi atreveix?
 

  • tinc una idea un poc atrevida, un poc absurda.
     
    tinc almenys dues propostes per trencar la maledicció de què parles, i de la qual tots els partits en són presoners i tot el nostre present s'hi troba atrapat.
     
    primera proposta:
    convoquem autèntics aplecs els dissabtes i diumenges des de les comarques a punts de valència capital,  busquem n'hi punts d'encontre i des d'allí ens dividim per centenes a patejar-nos la ciutat de valència, amb fulls explicatius, dinar, berenar i fer cerveses als bars que anem trobant-nos a les rutes traçades. fem veure que la ciutat és la nostra capital. fem que els nostres parents de la capital retroben l'autoestima i l'estima pel seu poble que és el nostre.
     
    segona proposta:
    comencem a fer actes reivindicatius (ja sé que els maulets i altres grups no han parat mai. revolta. i més, i més) sobre problemes que afecten a persones que no qüestionen mai el sistema perquè encara porten la repressió franquista a les espatlles.  fem actes condundents que desperten el sentit crític de les persones que formen families i ja en tenen molt amb preocupar-se que les seues families i descendència no pateixen indignitats (sobretot perquè els sous són límitats i les prestacions socials curtes).  protestem en valencià contra la grua que està contractada a l'amiguet del polític de torn, i no respecta res. perquè el neoliberalisme impera en tots els sentits. a les pedànies, abandonades pels poders públics, mancades de  serveis, on els habitants estan resignats a les volutats dels qui ostenten els càrrecs públics, oblidats dels drets citadans ...
     
    tercera proposta:
     
    prou de mentides. les persones (ciutadans i ciutadanes del país valencià) n'estan fartes de vanes esperançes, de falses promeses, ... i ja ni diuen : dona-li a ú comandament i diners i sabràs qui és.
    ja diuen: tots són iguals. què més dóna? i tu per què t'hi fiques? ja estaves sobre avís, de què t'estranyes ara?
     
  • Ja ens hi costa que tot això passi al principat... imaginat al PV
  • Respecte a l'home eixe que escriu en castellà, dir-li que, per molt que intente maquillar i dir les seues coses de forma bonica, que prove a parlar en castellà si se'n va a França o al Regne Unit. Mon pare -com tants altres "espanyols"- va emigrar de jove, amb els meus avis, al sud de França (quasi quasi al nord de Catalunya). Allà hi havia més "espanyols" que francesos, però el castellà no hi tenia cap presència "pública" ni oficial. Punto pelota, i a defensar el castellà, a Castella, doncs. Si ets sociòleg, t'hauria de fer vergonya utilitzar els "arguments" que intentes fer-nos colar (sense èxit, perquè no hi ha per on agafar-los).

    Com a "solucions" per a la castellanització:

    - Això de follar com a conills i tindre bona cosa de descendència, mira que ho he pensat més de quatre vegades. Malauradament, però, de moment no tinc cap intenció de tindre descendència i, si algun dia en tinc, crec que en serà ben poca. Això sí, m'oferisc de forma altruïsta per fecundar a tota femella que em garantesca que el xiquet/xiqueta serà educat en valencià . [edite: hòstia, m'acabe d'adonar que havia posat  "en castellà"! ]

    - Llevat de la burrera de la primera resposta... sí que he de dir que crec que, si el valencià encara és avui dia "viu" d'alguna manera a València, és gràcies a que és "cap i casal" i, per diferents motius (administratius i burocràtics, educatius, comercials, laborals...), arriba ací molta gent de les poblacions valencianoparlants, parlant el valencià. Si agafes al metro i sens gent jove parlant en valencià, són els estudiants que venen ací. Si a les botigues els dependents senten de tant en tant fer-los preguntes en valencià, és gràcies a la gent dels pobles que ve a comprar. I el mateix a la faena: quan un parell de persones s'adonen que els dos són valencianoparlants, s'aconsegueix el fet insòlit que, durant el treball, es donen algunes converses en valencià.
    Això anima als que encara queden en València ciutat que encara l'han tinguda per llengua materna a poder-la utilitzar en alguna ocasió real en la seua vida dirària. Perquè els de la capi que "són" valencianoparlants són els que menys acostumats estan a utilitzar la seua llengua de forma "pública": difícil és que entren a una botiga demanant en valencià.

    - També sóc partidari d'utilitzar una actitud d'"avergonyiment públic" de la gent que ha educat / educa als fills en castellà, que demostra no saber parlar-lo o entendre'l, etc. Exemples:

    - En un "todo a 100", la wela parlant amb el botiguer en valencià i alhora parlant-li al net en castellà: amollar en veu alta: "quina cosa més rara, xè: la wela en valencià i el net en castellà!" (fet real). Quan he vist la situació pel carrer, també he fet una cosa similar, dient-ho en veu ben alta en passar pel costat o girar la conversa cap al tema eixe amb la persona que m'acompanyava i parlant ben fort, per a que tots em senten! (no tinc vergonya de fer el freak amb això).

    - Preguntar a algú l'hora o alguna cosa pel carrer i dir-te: "no te entiendo". I jo: "a, que ets de fora?" -"No, llevo más de 40 años en València". - "Quina vergonya, i no haver aprés almenys a entendre el valencià! Xè, doncs res, ja li ho preguntaré a un altre; au" (fet més o menys real).

    - A classe, algun castellà o erasmus demanant que es faça la classe en castellà. Si el mestre pregunta si algú en té inconvenient, respondre: "sí, jo preferisc explícitament que es faça en valencià" (fet més o menys real).

    - Al tren, compartiment de 4 vagons: welos valencianots; neteta a la qual li parlen en castellà. I jo allà. Quan tira a dir-me alguna cosa la wela (en castellà) i li conteste en valencià, continua parlant-me en valencià. Aprofite l'avinentesa per amollar: "-És la seua neta?" -"Sí." -"Ah, no ho haguera dit mai... Com li parlen en castellà...". Silenci i avergonyiment per part de la dona; el welo passa més. "Aaaah... no, però... nosaltres en casa sempre hem parlat en valencià... I a l'escola, les classes les té en valencià... A que sí?" (I li fa parlar a la xiqueta en un valencià, el qual resulta ser macarrònic). Jo: "No, si no sé... no ho deia jo per res... És que com a mi ma wela sempre m'ha parlat en valencià... No sé, ho veia estrany". (Fet real).

    Almenys, si està tot perdut, els cagues la cara una estona i et quedes ben ample. I si hi ha algú pel voltant, que se'n faça ressò!
    • la wela parlant amb el botiguer en valencià i alhora parlant-li al net en castellà: amollar en veu alta: "quina cosa més rara, xè: la wela en valencià i el net en castellà!" (fet real).

      No només és real al PV, això ho he vist també a la Franja.
      • El que, parlar-li a la neta en castellà, o vore com algú es burlava de la wela i de la situació?

        Amb "fet real" volia dir que m'ha passat a mi exactament com ho conte (tant la situació com la meua reacció), i amb "més o menys real", que la cosa no va passar exactament així, però més o menys.

        També m'ha passat anar a un quiosc i demanar "un pot de coca-cola" i quedar-se'm la botiguera amb cara rara (Patraix)... i jo dir-li: "que no m'entens? doncs collons... de 'un pot' a 'un bote' també se'n va ben poca diferència... i damunt no saber-ho estiguent de cara al públic, mira que té delit".
        • El que, parlar-li a la neta en castellà, o vore com algú es burlava de la wela i de la situació?

          El fet que un avi parlés al seu nét en castellà i en català amb nosaltres i que nosaltres ho comentàvem sense burlar-nos-en en veu alta per deixar-los en evidència
    • Aprofite per aplaudir-te ninot indultat, ja que jo també actue així. Sense pèls en la llenguaho fas i et quedes més ample que llarg i deixes en evidència a aquests individus que no s'adonen el mal que fan a la llengua.

  • Mireu, a Israel cada persona que arribava tenia el seu responsable d'integrar-lo en la societat, i de fer-lo competent en l'hebreu. LES DUES COSES ALHORA. La meva, encara que limitada, experiència en el voluntariat lingüístic, demostra que aquesta és la ÚNICA PUNYETERA VIA: ajuntar ÚS DE LA LLENGUA i CONNEXIÓ SOCIAL.
     
    És cert que la ciutat de València, com Elx o Alacant, tenen un factor extra que els diferencia d'aquest exemple que he posat, i és que es té la sensació que "la llengua de la ciutat de València" no és el valencià. En aquest sentit em semblen prou interessants les propostes de ridiculització pública de les situacions "sóc de València i PER TANT no parlo/entenc el valencià" (sona fort, oi?) per a convertir-les per acumulació i gairebé per "pesats" a "sóc de València PERÒ no parlo en valencià" en la ment de la persona que diu la frase. En el moment en què es reconeix això, implícitament s'està reconstruint l'imaginari col·lectiu de "el valencià és llengua de València", que es reflecteix immediatament en el pensament "sóc de València i PER TANT parlo en valencià". Pensem que tots aquests passos s'han fet en direcció contrària a força d'anys i anys, i propaganda massiva per part d'Espanya, en un procés que arrenca fa segles en realitat.
     
    Això evidentment no es pot aconseguir si els valencianoparlants de València no es deixen veure, al contrari, han de fer extremadament visible que són de València capital i que parlen en valencià, perquè si sempre que una persona parla en valencià resulta que és de la Ribera o de la Costera, doncs malament rai.
     
    I tornant al principi, és EXTREMADAMENT essencial que els valencianoparlants de València no siguin rates de biblioteca ni de casa, sinó que esdevinguin de manera urgent NODES de connexió social a la ciutat. Caps d'associacions, de casals culturals, de companyies de teatre, de grups de música, de penyes valencianistes... en tants ambients diferents com sigui possible. Penseu que un dels factors més determinants en la decisió de quina llengua s'empra és la llengua del grup, i la llengua del grup al seu temps està fortament determinada per la llengua del líder del grup, perquè és qui fa les connexions.
     
    RESUMINT:
    - Campanya indefinida (per sempre més) de visibilitat extrema dels autòctons valencianoparlants de la capital, i més encara de la seva procedència capitalina.
    - Voluntariat lingüístic massiu per part de tots els valencianoparlants que viuen a la capital, que no es limiti a això sinó que esdevingui un "punt d'entrada" a una València valencianoparlant on els coneixements es puguin aplicar. Si no, ni els que en tinguin ganes, no el parlaran.
    - Estratègia de copar llocs de tant lideratge com sigui possible (o inici de grups nous) de tots l'espectre d'activitats esportives, culturals, espresarials, etc.
    - Oblidem els avis i anem sobretot a buscar els nens i adolescents. Com abans un nen rebi estímuls que li facin veure que la llengua de la ciutat és el valencià, abans crearà les ganes de parlar-hi.
    - El nom de la ciutat hi ajuda: la propaganda és molt senzilla en aquest cas: a València en valencià. Sempre toparà amb "en España en español", però que topin ja està bé, com més topin més ràpid s'eixamplarà l'esquerda. Com més visible l'eslogan, més evident seria tota la campanya i menys rebuig generaria.
     
     
    Em sap greu ser tan poc precís en les mesures, tot just porto 20 pàgines només del llibre "Sociolingüística de la llengua catalana", de Boix i Vila (Ariel), 1998). En els propers mesos potser podré parlar amb propietat.
     

  • Em sembla que la solució definitiva per a aquesta qüestió (importantíssima qüestió, per altra banda) no podria obviar dos aspectes bàsics:
     
    - Que València s'autoassumís com a capital dels seu propi país i abandonés el paper de sicari invisible de Madrid (la majoria de vegades per dinamitar el Principat).
     
    - Derivat d'això, que assumís la pròpia llengua com a idioma de cultura (que implica creació de societat civil, amb la consegüent transversalitat identificativa) en comptes de considerar el valencià com a simple excrescència folklòrica.
     
    El problema és que València s'ha lliurat a Espanya amb els braços oberts i ha volgut obviar la seva pròpia cultura. Això, com en les històries més negres de la psicoanàlisi, passa factura. València ha de superar l'esquizofrènia dement que pateix i fer les paus amb ella mateixa. A partir d'aquí, i només a partir d'aquí, podrà decidir el seu destí. Altrament, quedarà com l'illot tercermundista més ominós d'Europa des del punt de vista cultural.
  •    S'acumulen els missatges interessants en aquest fil.

  • Jo el que faria primer és fer entendre a la gent lo absurt i humillant que és que a la nostra terra parlem amb la llengua de una altra terra. Imagineu-vos que anau a Albacete i tothom us parla en català, pensarieu aquesta gent o és beneita o està loca.
    Acoseguit això el que s´hauria de fer es donar l´educació integrament en català o valencià (me és igual, no em vull ficar en aquest tema). Que el castellà s´aprengués igual que ara l´anglès. Quan hi hagi monolingües catalans s´haurà acabat, haurem guanyat.

millors missatges