Un dels perills de tota subordinació perllongada és que incapacita psicològica-ment la víctima davant les agressions que pateix. Amb el pas del temps, els nusos que la lliguen a l’amo de la seva vida es multipliquen i el procés d’inferiorització continua. Per això no és estrany que tot sovint sigui la pròpia víctima qui defensi subreptíciament l’agressor enaltint els seus ocults i incompresos valors. Gairebé sempre es tracta d’una defensa disfressada de “veu de la consciència” l’objectiu de la qual és recordar-se a si mateixa que el món és imperfecte i que també ella té defectes, no només l’agressor. Així, cada cop que algú assenyala aquest amb el dit o intenta despertar la dignitat del sot-mès, sorgeix inmediatament la “veu” cridant a l’ordre i a la moderació. La víctima ha de ser equànime davant l’agressor ja que la privació de llibertat que aquest li imposa és tan sols el costat dolent de la seva personalitat; una personalitat, en realitat, pletòrica de valors humans, fraterns i democràtics. El cert, però, és que no estem davant d’una “veu de la consciència” sinó davant d’algú que és incapaz de confesar-se a si mateix la immensa dependència e-mocional que té d’aquell que regula la seva vida. L’encís que sent por ell és tan gran que a força de posar-se en el seu lloc acaba parlant com ell i convertint-se en el seu millor defensor.Aquesta dependència emocional la trobem en moltes víctimes de maltracta-ments, certament, però també sovinteja en l’àmbit col•lectiu. Les col•lectivitats humanes, precisament perquè són humanes, no acostumen a diferir en les se-ves respostes de les que són habituals en l’àmbit individual. Els Països Catalans i Euskal Herria, com a nacions sotmeses llargament a la negació del seu jo, constitueixen una terra fèrtil per al conreu de l’autoodi. D’aquí que els pedagogs d’aquest fenomen brollin de maneres diverses, i la “veu de la consciència” n’és una. Normalment es tracta de “veus” que no han fet una catarsi gràcies a la qual puguin tenir una visió més fidedigna de si mateixes. Intueixen que l’espanyolitat ha fet efecte en elles i que han sucumbit a les seves “bondats”, però com que encara tenen una remota consciència de la seva autèntica identitat experimenten una disonància cognitiva molt difícil de suportar. Per això es construeixen una personalitat a la mesura de les seves contradiccions, una personalitat que adopta diversos noms –no-nacionalisme, progressisme, universalisme...- però que sempre, indefectiblement, acaba manifestant-se com a “veu de la consciència” dels seus. És la disfressa que els permet tirar endavant sense haver d’acceptar-se com el que són en realitat.
En el cas de catalans i bascos, aquestes “veus” sorgeixen sempre que algú descriu desacomplexadament Espanya, li retreu els seus actes o li exigeix que es disculpi. La “veu”, tot d’una, s’enfurisma amb els primers i els renya per la seva impertinència. És així com, per art de màgia, el botxí es converteix en víctima i aquesta en botxí. Una de les acusacions més freqüents de què són objecte catalans i bascos quan es pregunten on són els espanyols demòcrates disposats a admetre que la soberania catalana i basca rau en els seus Parla-ments i no en el Congrés espanyol és que fomenten el conflicte i l’odi ètnic. Ja se sap, hi ha veritats que ofenen i si una cosa no li és permesa a la víctima és ofendre el seu agressor. Així, tota reivindicació constitueix una inadmissible desconsideració envers ell, una actitud excloent i incitadora a la violència.
Això no obstant, hi ha preguntes pertinents: On són els espanyols que van lluitar contra Franco disposats a acceptar els drets nacionals de Catalunya i del País Basc? Des de quan “antifranquista” significa “no-nacionalista espanyol”? On són els espanyols demòcrates de tota la vida imposant-se per damunt del PP i del PSOE i exigint que es permeti a catalans i bascos decidir lliurement el seu futur? On són, en definitiva, els espanyols no-nacionalistes exigint la il•legalizació de la COPE pel seu racisme i foment de l’odi ètnic? Naturalment que hi va haver molts catalans i bascos que van col•laborar obertament amb el règim de Franco, però no parlem del franquisme sinó de l’antifranquisme, dels suposats defensors del dret a l’autodeterminació de tots els pobles de la Terra. Si el seu nombre era tan abundós, por què van acceptar l’anacrònica reinstau-ració de la monarquia i van nomenar l’exèrcit “garant de la unitat d’Espanya”? Com pot un autèntic demòcrata oposar les armes a les urnes? I si aleshores estaven atemorits, per què continuen callant ara, trenta anys després de la mort d’en Franco? Amb quina autoritat moral gosen exigir responsabilitats al feixisme xilè i a Pinochet mentre fan els ulls grossos davant el feixisme espanyol i Fraga Iribarne? Déu meu, com se’ls veu el llautó. Hi ha fets incontestables, i aquest n’és un: A l’Europa democràtica només hi ha un partit polític fundat per un feixista i genocida: el Partit Popular espanyol.
Un altre dels poros per on transpira l’españolitat inconfessa d’aquestes “veus”, és el retret a la víctima en el sentit que el seu comportament posa en perill l’estabilitat –l’estabilitat basada en la submissió d’un poble a un altre- ja que “els pobles que es consideren històricament agreujats són els que tendeixen més a l’odi ètnic”. Aquesta frase, publicada recentment per un internauta a el “Racó Català”, és feixisme en estat pur. És repugnant l’intent de culpabilitzar la víctima adduint que els greuges l’han desequilibrat mentalment i que d’ella es pot esperar qualsevol cosa. Descubert el seu joc, desenmascarada l’autèntica identitat de la “veu”, aquesta no té altra alternativa que desacreditar la víctima dient que pateix traumes que la fan odiar el seu agressor, cosa que no hauria de fer atès que aquest en el fons és bona persona i només la domina pel seu propi bé.
Una cosa, no obstant això, hem d’agrair al demagog desenmascarat, i és que la seva existència és la prova que l’autèntic enemic és dintre nostre.
Víctor Alexandre
, ¿ Com hem d'anomenar als que diuen que l'idioma perseguit és el castellà, com fan aquests "intel·lectuals" ? 
Segur que eren del Víctor Alexandre els llibres? No recorde haver llegit res d'això que que dius.
Opina
Configuració |