El 20-N i el nou mapa polític estatal

De tot això en podem concloure quatre apunts electorals a nivell de país:

El PSC continua ensopegant amb la mateixa pedra sense rectificar ni una coma el seu camí. Els socialistes van patir una patacada històrica al Parlament de Catalunya fa un any, amb Montilla col·leccionant els pitjors resultats de la història del PSC a la cambra catalana, i no van canviar. Van repetir una patacada similar el darrer maig a les municipals, però van preferir continuar sense tocar res. I aquest 20-N Carme Chacón ha conduït el PSC als pitjors resultats de la seva història al Principat en unes eleccions espanyoles. Encara és hora que els socialistes catalans acceptin errades enlloc d'atribuir les derrotes al context global i a la crisi econòmica, fer autocrítica no és només necessari sinó útil; si no s'accepten errades no es poden posar els fonaments per rectificar el que s'ha fet malament. El PSC prefereix pensar que la culpa és dels electors que voten malament, perquè ell sempre està en possessió de la veritat, i prefereix fer seguidisme del PSOE en tot. Per això els electors els han tractat igual que al PSOE, enfonsant-los.

CiU ha col·leccionat la seva tercera victòria històrica. 62 escons al Parlament fa un any, victòria aclaparadora a les municipals, agabellant el control de pràcticament tots els principals ajuntaments i totes les diputacions, i ara victòria incontestable a Catalunya a les eleccions al Congrés. Es diu aviat! La federació que lidera Artur Mas veu com les retallades no li passen factura electoral i recullen el càstig electoral que s'enduu el PSC. CiU té ara el poder a tots els nivells a Catalunya, un fet que comporta també una gran responsabilitat. Si realment vol iniciar la transició nacional ja no tindrà excuses; la majoria absoluta popular a l'Estat mesurarà fins quin punt s'ha passat pàgina -com asseguren- a la política de peix al cove i fins on vol arribar amb la seva "transició nacional". Que el cap del grup de CiU a Madrid sigui Duran i Lleida, però, no és cap bon senyal per als sobiranistes de CiU.

L'enfonsament del PSOE i els seus PSC, PSPV i PSIB, no ha fet que el PP hagi recollit el vot que esperava a Catalunya. En un moment de mínims dels socialistes i amb el PP arrasant a l'Estat, només ha aconseguit ser tercera força a Catalunya, molt lluny de la primera posició, i amb vora un 20% dels vots. És el seu sostre electoral? No és precisament un èxit, donades les condicions actuals, per molt que Sánchez-Camacho parlés en termes triomfants la nit del 20-N. És evident que, avui més que mai, Espanya va per un camí mentre bascos i catalans opten per una altra via. Els populars sí han recollit fruits de l'enfonsament del PSOE al País Valencià i a les Illes Balears, tot i que potser no tant com es podia esperar.

ERC ha aconseguit aturar la sagnia electoral en forma de pèrdua de vots que col·leccionava els darrers anys fins l'arribada de la nova direcció, de la mà d'Oriol Junqueras. Fa mig any les enquestes deixaven els republicans a punt de quedar fora del Congrés, però finalment -en espera del que determini el vot per correu- conservaran els 3 escons amb la coalició amb Reagrupament. Voler superar l'etapa del tripartit i obrir la formació als altres sectors de la societat ha estat un encert.

Iniciativa ha assolit un resultat històric a Catalunya, consolidant la seva imatge de veu crítica dels socialistes. 3 escons a Catalunya en unes eleccions espanyoles són molts; caldrà veure quants d'ells retornen al PSC si els socialistes catalans es decideixen a rectificar alguna cosa.

Plataforma per Catalunya (PxC) ha fracassat en el seu intent d'assolir representació, el seu segon fracàs en uns comicis que van més enllà dels nuclis locals. A Anglada ja no li queda més que intentar presentar-se a les eleccions europees, on la circumscripció única estatal encara faria més difícil donar la campanada. El suport electoral a la PxC continua baixant convocatòria a convocatòria, d'ençà del pic que van suposar els 75.000 vots del 28-N al Parlament, que tampoc li van permetre entrar a la cambra. Després ha obtingut 65.900 a les municipals i 59.700 aquest 20-N. Farien bé però les altres formacions polítiques d'afrontar l'assumpte de la immigració enlloc de negar-se a debatre'l i deixar-lo en mans de bolets polítics populistes com Anglada o García Albiol. Per cert, Anglada, que farda de combatre "la casta política" potser hauria de controlar qui situa a les seves llistes, tenint en compte que darrerament col·lecciona regidors condemnats per la justícia, com li ha passat a Vic.

Al País Valencià Compromís ha aconseguit consolidar la seva irrupció a les Corts Valencianes i entra amb un escó també al Congrés. Per primer cop en dècades un diputat nacionalista valencià serà a la cambra espanyola. EUPV també hi serà amb el seu escó, dins el grup d'IU a nivell estatal. I també hi serà Toni Cantó, cap de llista valencià de la populista UPyD. Benvinguda sigui la fi del bipartidisme en terres valencianes si es consolida, com sembla que així està essent.

A les Illes Balears l'enfonsament del PSOE no ha anat acompanyat de cap representant per ningú que no fos el PP. La coalició que lidera el PSM s'ha quedat lluny d'assolir l'anhelat escó, que tampoc no hauria sumat amb els vots d'ERC-Illes, amb qui finalment no va fer coalició. Només en cas d'haver sumat els vots d'EU-Illes hauria pogut aconseguir un representant. La tasca no era fàcil però possiblement requeria una estratègia unitària i de perspectiva electoral diferent.

Vot nul, vot en blanc i altres

Tant el vot nul com el vot en blanc han crescut al Principat, però no ho han fet significativament més que al País Valencià o a les Illes Balears, o en altres territoris de l'Estat. A Catalunya el vot nul ha guanyat un 1%, a les Illes un 0,8% i al País Valencià més del 0,6%, mentre que al conjunt de l'Estat ha crescut gairebé un 0,7%. El vot en blanc ha crescut un 0,3% pràcticament arreu. Cal destacar també la formació Escons en Blanc, continuadors d'Escons Insubmissos, obtenen més de 50.000 vots a Catalunya, que sumats als 55.500 vots en blanc, fan la xifra gens menyspreable de més de 100.000 ciutadans que opten, específicament, per votar "en blanc". Algú dels que mana molt hauria de reflexionar sobre aquest vot. El vot al partit PIRATA.CAT, també de protesta, col·lecciona 21.700 sufragis a Catalunya, i la candidatura Anticapitalistes, 13,800 més.

Amaiur

L'altra pedra a la sabata del PP aquesta legislatura serà Amaiur. 333.000 vots a la coalició on hi ha els abertzales de l'antiga i il·legalitzada Batasuna que han impactat directament al cor de l'espanyolisme, especialment del mediàtic, que els considera directament "etarres". Alguns mitjans de la caverna més reaccionària han arribat a dir que ETA ha entrat al Congrés. Senyors, si Amaiur és ETA resulta que hi ha 333.000 etarres de cop i volta a Euskal Herria, cosa que amb ETA acabada i havent abandonat la lluita armada és molt suposar. L'èxit d'Amaiur a Euskadi, on és primera força en escons (6, més un a Navarra), no suposa, com podria esperar-se, l'enfonsament del PNB, que manté el seu grup propi tot i que perd l'hegemonia del nacionalisme basc. El PSE i el PP es queden, respectivament, en 4 i 3 escons, fet que fa impensable la reedició del pacte espanyolista que va dir el socialista Patxi López al capdavant del govern basc. Li queda un any i mig de vida, amb la tornada dels abertzales a les institucions.