Ho confirmava el cap de l'oposició i líder del Partit Socialista del Poble de Montenegro, el proserbi Srdan Milic, que aleshores va fer campanya pel "no" a la independència respecte de Sèrbia: "és dificilíssim estar en contra de la independència si es té en compte el que hem guanyat tenint un Estat propi". Per això ha promès que si a les properes eleccions legislatives el seu partit assoleix la presidència de Montenegro i ell esdevé el primer ministre del país, no abolirà la independència ni legislarà per tornar a unir-se a l'actual República de Sèrbia. Uns 200.000 dels habitants de Montenegro són o es consideren serbis, aproximadament el 30% del total de 700.000 habitants, la majoria dels quals va votar al seu dia contra la secessió, però que ara canviaria sense dubtar-ho el sentit del seu vot.
Això desmunta un dels mites de l'unionisme, la teòrica controvèrsia que es viuria al país després d'un triomf independentista en un referèndum d'autodeterminació, amb successius referèndums en poc temps per determinar si l'opció independentista "encara" és la majoritària. Com constata el cas montenegrí, a qui ha tastat el gust de la llibertat i els beneficis de la no-dependència, ja no li valen altres opcions. El sentiment unionista respecte l'antic Estat decreix exponencialment després del referèndum, mentre els partidaris de la independència es disparen per a no baixar, després d'observar-ne els enormes beneficis per al país a tots els nivells.
La millora de la situació econòmica de Montenegro també ha comportat que hagi deixat de dependre de les inversions procedents de Sèrbia i Rússia. Les inversions foranes s'han multiplicat, especialment les d'Alemanya i Àustria, però també procedents d'Hongria, del Regne Unit o d'Irlanda. Montenegro cerca ara l'adhesió a la Unió Europea, quelcom que segons Miodrag Vukovic, president de la comissió d'Exteriors del Parlament montenegrí, ja haurien assolit si la independència de Sèrbia s'hagués produït cap a l'any 2000 enlloc de sis anys després.
En contra seva hi juguen encara la corrupció i el crim organitzat, rèmores d'èpoques anteriors. Malgrat haver-se reduït d'ençà de l'assoliment de la plena sobirania, encara representen un llast important. El president montenegrí, Milo Djukanovic, duu 20 anys al càrrec, des que al 1990 va guanyar les eleccions quan Montenegro encara era una república dins l'antiga Iugoslàvia. De fet la seva família és la propietària del principal banc del país, el Prva Banka, on el govern hi ha invertit grans quantitats de diners per evitar-ne la fallida, arran de la crisi econòmica mundial.
Vukovic, des de la seva cadira parlamentària, ho admet, i ho atribueix als reduïts sous que encara es cobren a Montenegro. Ell mateix cobra només 850 euros com a diputat, i un policia cobra poc més de 300 euros mensuals. Mentrestant un lloguer voreja els 400 euros. La situació ha millorat moltíssim (sous duplicats en tres anys), però encara resta lluny de ser l'òptima pel que fa als sous, ja que el país venia d'una situació de dependència total dels subsidis i de les inversions russes i sèrbies. Malgrat això, el creixement vertiginós de l'economia montenegrina d'ençà de la independència fa preveure als empresaris -montenegrins i foranis- que en poc menys d'una dècada la prosperitat econòmica serà un punt comú de la majoria dels montenegrins.
Molt bon article.
![[i]](http://rcstatic.cat/img/i/info-15.png "Mostra els vots d'aquest comentari")
I tot això en només 3 anys i en una conjuntura de crisis mundial. Cony, és que la situació de Montenegro era un escàndol.
Opina
Configuració |