Alguns analistes polítics ja han fet notar que la decisió és, com a mínim, un exercici de maduresa, en un moment on hauria estat més fàcil deixar-se "arrossegar" pel context i per determinats sectors mediaticopolítics. I és que d'any i mig ençà han anat apareixent iniciatives o informacions que "convidaven" el conjunt de les CUP a fer el salt. Des d'informacions, generalment aparegudes en alguns mitjans -fortament criticades pels militants de l'esquerra independentista- passant per fins i tot un manifest aparegut poques setmanes abans de la decisió de l'Assemblea, que afirmava recollir el clam que desitjava que les CUP es presentessin al Parlament. El manifest, totalment desvinculat de la mateixa EI, citava noms i personalitats, moltes de les quals posteriorment van aclarir que no s'hi havien adherit, sinó que senzillament "els semblava bé".

En qualsevol cas, cal maduresa per no dur a terme un salt en un tema que, si no està plenament preparat, pot enfonsar un projecte polític. I és que cal molt poc per fer caure un castell que ha costat moltes cartes de muntar. El context és "bo", però més enllà de les circumstàncies externes cal tenir una visió àmplia del propi projecte, de la seva capacitat real d'acció, i sobretot, dels seus fonaments. La CUP i els seus militants han considerat que encara no era el moment, però també han assumit que tard o d'hora hauran de fer el salt, un tema que també ha passat desapercebut per la majoria de mitjans. Pel que fa al context en sí mateix, si bé hi ha punts que podrien afavorir en certa manera el salt -la decepció del sobiranisme amb CiU i sobretot amb ERC-, també n'hi ha que no ho són tant de favorables. Manca per veure si finalment -i així sembla- Carretero i RCat impulsaran una candidatura pròpia al Parlament.

La inèrcia dels crítics d'ERC i sobiranistes en general, i d'alguns sectors de CiU-, ha estat empenyent la CUP. Els uns perquè volien una alternativa independentista a ERC, i els altres perquè probablement desitjaven una divisió del vot més independentista a llarg termini. En qualsevol cas, uns i altres no van preveure que cada projecte té les seves pròpies inèrcies, i que són precisament els militants i globalment la mateixa CUP qui ho havia de decidir, i no pas ells. Alguns no han digerit encara la decisió final, i veient algunes reaccions, no es pot pas dir que la maduresa política hagi arribat a tothom.

Fer el salt al Parlament és una decisió que qualsevol formació política ha de valorar molt detingudament. No és presentar-se a molts municipis, on pocs milers de vots et poden donar un parell de regidors. Fracassar al Parlament és cremar bona part de la feina, perquè la política és, i darrerament més que mai, una imatge, un estat d'ànim. D'exemples n'hi ha a cabassos, i més al nostre país. És cert que més d'hora que tard -els seus militants ho saben- la CUP haurà de fer el salt, però caldrà haver bastit i fermat el projecte, haver posat uns fonaments sòlids, perquè la feina de tants i tants anys no acabi en terra cremada per una decisió precipitada. El perill d'estimbar-se políticament és allà, i entrar al Parlament des d'una formació nova no és precisament fàcil -i més si no es vol ser flor d'un dia, com C's-.

Això ho medita també Carretero, que és més a prop que mai de presentar-s'hi. Però és curós, perquè si es presenta i no aconsegueix representació, la decepció i la marca que quedarien sobre l'exconseller serien notables. I això Joan Carretero ho sap perfectament. I ho saben també els militants de la CUP, que han preferit acabar de posar els fonaments al projecte i centrar-se a les eleccions municipals de 2011. L'evolució del vot "cupero" en aquests comicis pot fer-nos ensumar si la decisió de l'Assemblea de la CUP ha estat encertada, i si el projecte continua creixent, tal i com sembla.

Guillem

Racó Català