L'espectacular xiulada que aficionats catalans i bascos van dedicar a l'himne i al rei espanyol a la darrera final de copa a Mestalla, a València, els ha descol·locat. Als espanyols i als seus mitjans, vull dir. A una gran majoria d'ells els va agafar per sorpresa; s'acabaven d'adonar, literalment, de l'existència d'un sentiment que no s'identifica amb l'espanyolisme ni amb la nació espanyola. No és que ho fessin veure, és que realment no entenien la desafecció. El xoc amb la realitat va ser notable; és el que té nodrir-se exclusivament de premsa espanyol(ist)a, aquella premsa i aquells mitjans que consideren que el sentiment independentista és marginal a Euskal Herria i al nostre país.La televisió pública espanyola va maldar per intentar amagar la xiulada [vídeo], però això en plena explosió de la societat de la informació, no només és absurd, sinó contraproduent, i amb la seva acció va donar a la xiulada una repercussió molt més gran de la que hauria tingut. La gran majoria de mitjans i aficionats espanyols van reaccionar amb ira en aquesta topada amb la realitat. La notícia sobre la xiulada va ser comentada pels lectors dels mitjans espanyols esportius (Marca o AS) més del triple de vegades que la notícia que feia referència al mateix partit, i la majoria de comentaris anaven de l'estupor més absolut a la indignació més radical, amb peticions d'expulsió de la competició del Barça i de l'Athlètic de Bilbao per a futures temporades. A la Cadena COPE van afirmar que s'havia humiliat l'himne "nacional", i a la Ser afirmaven que era la versió de l'himne "més xiulada".
Una consigna molt repetida era que, amb la xiulada, el públic assistent havia barrejat política i esport. Ja el tenim ací, el famós argumentari espanyol segons el qual no es pot barrejar política i esport ... si no ets espanyol(ista). En canvi si juga la "selección de todos" o l'Alonso, no passa res. Es pot barrejar alegrement, tal i com ja hem evidenciat en altres ocasions. I encara més, què hi pinta l'himne espanyol en una competició entre clubs? No és barrejar política i esport, això? I perquè xiular un himne és barrejar política i esport, i aplaudir-lo no? Estar-hi en contra és política i estar-hi a favor no ho és? No té massa sentit. Les mateixes seleccions nacionals, ja ho hem dit en alguna ocasió, són l'exemple perfecte de com barrejar política i esport. Els Jocs Olímpics en són un bon paradigma.
La crítica espanyola s'ha enfocat també a criticar el fet en sí de xiular un himne. S'ha considerat una "manca de respecte" molt greu, una veritable ofensa que "no s'ha de fer" contra cap himne, encara que s'hi estigui en contra. Segurament tota aquesta gent deu tenir amnèsia, perquè en el darrer partit entre les seleccions d'Espanya i Turquia, els espectadors espanyols van dedicar una important xiulada a l'himne turc. Si fa no fa el mateix que van fer amb l'himne anglès fa alguns mesos, en un Espanya-Anglaterra. La coherència per davant de tot.
Una altra pregunta molt repetida era també la de perquè Barça i Athlètic participen a la copa espanyola si no senten com a propi l'himne espanyol. I ho han dit sense ni plantejar-se que és Espanya qui impedeix a catalans i bascos tenir seleccions nacionals oficials, i que precisament per això uns i altres es veuen abocats a competir als tornejos espanyols.
Al final, però, cap mitjà espanyol s'ha preguntat el perquè d'aquesta reacció del públic basc i català. S'han centrat, com sempre, a criticar de manera furibunda l'esbroncada a l'himne, insinuant fins i tot que s'hauria d'haver aturat el partit, tal i com afirmen incontables missatges dels lectors. Però no s'han parat a pensar el perquè d'aquesta desafecció. Submergits dins la seva bombolla mediàtica que apunta directament cap a qualsevol tema que se surti del nacionalisme espanyol, i que minimitza qualsevol altra opció, no s'han arribat ni a plantejar que el problema de fons tingui una base sòlida.
El director del diari espanyol El Mundo, Pedro J. Ramírez, ho comentava (vegeu-ne el vídeo), entre cites i moment llagrimeta. I la seva única explicació era que els xiulets eren conseqüència del "rentat de cervell" que es porta a terme a les escoles del Principat i d'Euskadi. Conseqüència d'uns polítics tancats i excloents que manipulen la seva població, es podia llegir també en altres editorials. En definitiva, es va titllar d'analfabets víctimes de la manipulació tots aquells que van xiular i que no senten com a seu l'himne espanyol.
Com si el fet de no sentir-se espanyol fos per un tema d'analfabetisme o d'alienació mental. Incapaços d'entendre la desafecció nacional d'uns pobles dels quals també en neguen l'existència, es van tirar als braços del recurs fàcil, la ridiculització de l' "enemic", analfabet i marginable, víctima de conspiracions gairebé judeomaçòniques i mereixedor dels pitjors insults. Tot plegat una bona mostra de la tolerància espanyola envers els altres pobles de la península.
El que sorprèn més de tot plegat és constatar que, un cop analitzat el comportament i l'actitud dels espanyols i dels seus mitjans envers catalans i bascos, els sobti tant el creixement d'aquest sentiment de desafecció cap a Espanya i cap als seus símbols. Sembla una conseqüència bastant evident d'aquell qui t'odia i et recorda a diari aquest sentiment. O et tracta d'analfabet per pensar diferent d'ell. Enlloc de mirar d'atraure els "desafectes" al sentiment espanyol, facilitant-ne la seva adhesió, els insulten i així els allunyen encara més.
Certament una tàctica sorprenent, però molt habitual en la història castellanoespanyola. El conegut "fent amics", versió espanyola. Doncs per una vegada i sense que serveixi de precedent, esperem que se surtin amb la seva i portin aquesta tàctica fins al final. Els aplaudirem des d'ací. Com aplaudirem el seu himne quan siguem independents i ens visitin en partit oficial. Ep, o no!
)
Opina
Configuració |