És d'hora per a l'inici de la pre-campanya que conduirà fins a les eleccions europees allà cap a començaments de Juny, però la tria dels candidats catalans n'ha obert la porta, i ho ha fet amb una expectació a la qual estem poc habituats al Principat de la desafecció política. Tant CiU com ERC han apostat per persones independents de marcat perfil sobiranista i mediàtic, i des d'aleshores sembla que es respira a l'ambient símptomes d'una renovada il·lusió. Ramon Tremosa i Oriol Junqueras respectivament han volgut deixar clar des d'el primer moment que pensen ser fidels (malgrat la maniobra de distracció de Tremosa de consum intern) a l'ideari i l'estil que els ha valgut el respecte i l'admiració en l'àmbit professional. L'amistat que mantenen ha fet pujar els colors a més d'un pels volts de l'europeu Sant Valentí, i si els seus partits o les urnes no ho espatllen estem davant de la parella més prometedora del panorama polític català dels darrers anys.

La iniciativa ha agafat descol·locat el PSC, amb un Obiols obligat a posar fi a la seva letargia de Brussel·les i que a corre-cuita ha hagut de rescatar l'únic guió de l'incombustible José Zaragoza que encara corria per la casa. I és que la radicalitat és tant consubstancial a CiU com ho són les capes blanques a la Caputxeta del conte. Contraatacava Junqueras recordant que els fruits de la política dels socialistes catalans a Europa no són suficients com per a exhibir tanta condescendència. Tant el PSC com el PPC van a hores d'ara absolutament a remolc del tàndem independentista.

Més ha sobtat potser la reacció dins les files de CiU. Tot i que el nomenament de Tremosa ha estat consensuat amb Duran, Ignasi Guardans, l'únic representat dels convergents a Europa, ha reaccionat amb un desconcert i una vehemència que denota llunyania tant física com temporal. Sobretot si tenim en compte que ja fa temps que la Casa Gran obrí la veda. Duran almenys ha quedat satisfet en veure com López Tena escalfarà banqueta.

L'aposta per candidats sobiranistes podria tenir llarg abast. L'aproximació entre CiU i ERC és un fet palpable tot i cert escepticisme convergent. Puigcercós ho escenificava afirmant que la distància entre CDC i UDC és més gran que no pas la que separa els primers d'ells mateixos. L'elecció de l'economista i de l'historiador seria en aquest sentit un pas més dins una estratègia que potser portarà novetats en futures eleccions. És d'hora per dir-ho però el motius per a l'esperança no s'acaben ací. Raül Romeva, un dels més brillants eurodiputats catalans, fa temps que tracta d'arrossegar Iniciativa envers postures més obertament sobiranistes. Això no ho desaprofita pas Junqueras qui l'esmenta quan es refereix a les que entén com a necessàries estratègies del catalanisme unitari a Brussel·les.

La clarividència i visió de conjunt de Tremosa, el catalanisme social incontestablement pedagògic de Junqueras i l'experiència en afers internacionals sumat al compromís amb la sostenibilitat de Romeva són aire nou que hauria de guanyar pes en les estructures esgotades dels partits; tots tres tenen el repte de mobilitzar els catalans, de superar l'abstenció i d'obrir una escletxa d'esperança entre l'electorat. La nova transversalitat s'expressa aquests dies també a través dels militants dels diferents partits. Tot podria quedar en no res, és clar. La cordialitat i determinació que expressen trobarà el lògic contrapunt àcid a mesura que avancin les setmanes i les perspectives de vot d'uns i altres apugin la pressió i l'instint de supervivència. Esperem que no fins el punt de trencar els desitjos i les il·lusions dels aspirants a ser algun dia, de nou, afectes a la política. I tot passa per Brussel·les, la dels 10mil, qui més s'hi apunta?


Miqui Mel