Sovint és davant l'adversitat quan les persones, els grups i col·lectius, acostumen a fer palès el seu caràcter i la seva idiosincràcia real. També ho ha fet -i ho està fent- aquests dies el PSC; amb un comportament ben galdós. Durant els dies previs i fins i tot el mateix dia de la manifestació, els socialistes catalans van mirar de desactivar l'èxit previsible de la concentració desviant el debat cap a disputes partidistes -un punt que acostumen a intentar tots els partits polítics, tot sigui dit-; l'actitud del PSC, però, va mostrar més aviat la desesperació d'un grup de persones que es veien acorralades mediàticament i ideològica.

El PSC distribuïa en un comunicat els 10 punts pels quals no volien anar a la manifestació. El vicesecretari primer dels socialistes catalans, Miquel Iceta, reafirmava que no havien anat a la manifestació perquè "el PSC no vol la sobirania catalana". Queda clar. Però el plat fort arribava poc després, amb la intervenció del diputat Joan Ferran, amb un comentari que desprenia sectarisme i la rabieta de l'infant a qui no li agrada la realitat: "La manifestació no va ser res extraordinari, 6.900.000 catalans es van quedar a casa".

Si alguna cosa queda clara en aquests moments és que els partits que tradicionalment juguen a l'ambigüitat política queden retratats quan són obligats a posicionar-se clarament a favor o en contra dels temes clau. El PSC ho ha fet, s'ha alineat amb el PP, Ciudadanos i els sindicats espanyols, contra la manifestació, i ho ha fet de forma activa. En aquest sentit, és molt gràfica la imatge que acompanyava la notícia de Tribuna Catalana, sobre qui anava a la manifestació i qui no. Fugint de la demagògia socialista que no sap parlar de res que no siguin dretes i esquerres, a la manifestació de l'1-D hi va aparèixer clarament l'eix nacional. L'eix catalanista era a la manifestació, l'eix espanyolista no. I a més a més, reconeix que no hi era precisament perquè la manifestació era sobiranista. Aclaridor, doncs.


Però si bé una cosa és posicionar-se, a una banda o l'altra (cosa totalment legítima), no ho és en canvi desqualificar de forma tant poc elegant centenars de milers de ciutadans que es van concentrar a favor de l'autogestió de les infraestructures i pel dret a decidir. Alguns comencen a topar amb la realitat, una realitat tossuda. Però continuen pensant, com els bons sectaris, que no s'ha de deixar que la realitat t'espatlli la teva calculada ideologia política. La realitat és que el PSC s'ha absentat de les dues grans i massives manifestacions del catalanisme dels últims trenta anys, i això no hi ha careta o màscara que ho pugui tapar.

El pal de cec final dels barons del PSC, desqualificant de mala manera la manifestació no fa sinó refermar que els ha agafat a contrapeu. El silenci de la blogosfera del PSC, tradicionalment molt activa, era significativa l'endemà de la concentració. Probablement alguns encara no havien paït el seu xoc amb la realitat. Tants anys parlant en clau partidista, dels "treballadors catalans" a qui diu defensar, de la bombolla ideològica del progressisme de fireta que defensa el PSC, per acabar xocant contra el mur de la realitat. I els diaris de l'entorn del socialisme (espanyol) com El País ens ho refermen: l'1-D ha fet mal a la bombolla ideològica del PSC-PSOE, ha fet mal perquè ha evidenciat moltes coses que, quan es neda en l'ambigüitat, es dissimulen, però que un cop destapades fan ferum.

El conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Joaquim Nadal, ens aclaria també el que és el sectarisme, quan reconeixia que s'hauria manifestat l'1-D si la ministra espanyola de Foment fos del PP. Admetia doncs que la queixa i el malestar eren justificats, però no ho defensaria per culpa de les sigles del partit que en sortia perjudicat. Sectarisme, doncs.

La posterior negació de l'èxit de la manifestació i l'entestament a seguir defensant la pròpia bombolla ideològica, ja destapada, deixen el regust de la intolerància, l'elitisme i el sectarisme. És l'eterna percepció que té el socialisme català de que "són els bons" i els altres, doncs, no ho són. I s'arriba a l'extrem de fer afirmacions tant ridícules com la del diputat Joan Ferran, quan tothom sap de sobres que a cap manifestació, per massiva que sigui, hi anirà mai ni el 20% de la població total d'un territori. Nosaltres, ells, ell ... tots ho sabem. Però ho diu igualment. Talment com va fer el PP a l'Estat espanyol quan hi va haver les manifestacions contra la guerra d'Iraq. L'aleshores govern espanyol afirmava que la majoria d'espanyols hi estava a favor perquè la majoria del poble no havia anat a les concentracions de rebuig. I el PSC el copia. Deu ser cosa de l'eix nacional, que desconcerta.

Desconcertat va quedar també el PP quan va perdre el govern espanyol, doncs era un fet que no encaixava amb la seva bombolla obsessionada només amb Euskal Herria i amb el poble català. Ves que el PSC no quedi desconcertat també en el seu proper xoc amb la realitat electoral.